Entradas

Mostrando entradas de octubre, 2009

Recuperant joies passades

Voyager, c'est bien utile, ça fait travailler l'imagination. Tout le reste n'est que déceptions et fatigues. Notre voyage à nous est entièrement imaginaire. Voilà sa force. Il va de la vie à la mort. Hommes, bêtes, villes et choses, tout est imaginé. C'est un roman, rien qu'une histoire fictive. Littré le dit, qui ne se trompe jamais. Et puis d'abord tout le monde peut en faire autant. Il suffit de fermer les yeux. C'est de l'autre côté de la vie. Louis-Ferdinand Céline, Voyage au bout de la nuit

De literats i intel·lectuals

No érem indiferents. Vivíem en el nostre temps, que era un temps difícil. Teníem els nostres interessos, que eren principalment literaris i intel·lectuals i només ocasionalment, indefugiblement, polítics. Però el que la memòria em porta d'allà no és la política, ni la dificultat de viure amb cent cinquanta dòlars al mes, ni tan sols el que escrivia, sinó els detalls de l'amistat: festes, pícnics, passejos, converses a mitjanit, visions de les hores de lleure ocasionals. L' amicitia dura més que la res publica , i com a mínim igual que l' ars poetica . O així m'ho sembla ara. El que realment il·lumina aquells mesos són les cares dels nostres amics. Wallace Stegner, En lloc segur

Viatge suïcida

Te escribo con la esperanza de que te arrojes pronto por la ventana de tu casa. Esa es — creo yo — la única frase que deberías haberme escrito, querida, deberías haberte atrevido a ser sincera y en lugar de preguntarme cómo lo he pasado en el manicomio o de enviarme sudorosas frases hechas junto a tu condolencia tan afectada por la muerte de Mario y todas esas cínicas palabras de apoyo, en lugar de todo eso deberías haberme escrito: Me gustaría que te suicidaras pronto, Mary, me gustaría verte ya muerta, y si eso no es posible me gustaría verte completamente loca y encerrada para siempre en ese manicomio del que has logrado salir no sé cómo. [...] Y quise matarme, en efecto, no te equivocas. Te han informado bien, querida esponja de ron, quise matarme arrojándome desde un primer piso. Es cómico, qué le vamos a hacer. Descendí del sexto al primer piso del inmueble, porque no tenía valor para volar desde más alto. Temía el golpe brutal contra el asfalto, para qué nos vamos a engaña

Un petit regal (que m'han fet)

« No me importa que llueva en verano. Hasta me gusta. Es mi lluvia favorita » .  « ¿Tu lluvia favorita? » , dijo Thea. Recuerdo que frunció el ceño sopesando aquellas palabras, y luego exclamó:  « Pues la mía es la lluvia antes de caer » . Rebecca se sonrió al oír aquello, pero yo dije (en plan pedante, supongo):  « Pero, cielo, antes de caer, en realidad no es lluvia » . Y Thea me dijo:  « ¿Y entoncés qué es? » . Y yo le expliqué:  « Pues es solo humedad. Humedad en las nubes. [...] ¿Entiendes entonces que no existe la lluvia antes de caer? Tiene que caer para que sea lluvia » . Era una tontería explicarle aquello a una niña pequeña; casi me arrepentía de haber empezado. Pero por lo visto Thea no tenía ningún problema en captar la idea; más bien al revés, porque al poco rato se quedó mirándome y meneó la cabeza con gesto de pena, como si discutir aquellas cosas con una idiota estuviera poniendo a prueba su paciencia.  « Ya sé que no existe » , dijo.  « Por eso es mi favorita. Porq